Tal dia com avui… II

Durant l’últim mes la comadrona m’havia estat recordant que tota la feina que fes el meu cos seria feina feta el dia del part. Ja havia començat la dil·latació i les contraccions arribaven i es paraven cada setmana. Qui sap si va ser el mega bol de xocolata desfeta, les infusions de gerds, les sessions de neteja o simplement tot plegat i que ja havia arribat el seu moment, aquell dia el procés ja no va parar. Havíem trucat a la comadrona, tenien una estona llarga de camí fins a casa. Com a parella “novata” els nervis van fer acte de presència i mentre les contraccions eren cada vegada més i més intenses, la casa estava en activitat total: ja no volia parir a l’altell acollidor, sinó al menjador, al costat del foc però en una sala gran de sostres alts amb totes les llums obertes!

Llavors el Papa va haver de desmuntar tot el que teníem a dalt i baixar-ho. I jo no estava escoltant el meu cos, el dolor era massa fort, no s’assemblava a res. Fins aquell moment sempre havia aguantat el dolor amb silenci, i la processó per dins. Però això, uff! Això era molt heavy!!! No m’havia preparat per un dolor com aquest, ja ho diuen que la inconsciència és atrevida! Vaig decidir parir al cul del món, en ple hivern, amb risc de neu i no podia fer una altra cosa que el que estava fent!!! NO PUC!!! Ui, quantes vegades m’havien repetit que diria aquesta frase… i només significava que estava a punt a punt de parir!

Comencen les tremolors, estic de quatre grapes i no reconec els sorolls que faig. Massa llum, no estic tota en mi. Arriben la Susana i la Glòria, per fi!!! Ja són les 4 i comença a nevar. Entre contracció i contracció la comadrona m’ofereix fer un tacte per veure de quan estic. Però quan acaba una contracció i em diu que em fa el tacte no tinc temps de reclinar-me que ja en ve una altra. “Vale, vale, no cal que fem cap tacte, ja sé de quan estás!” diu la Glòria.

Vull dormir… “Com que vols anar a dormir? No vols veure la teva nena?” Sí, i tant, però després vull dormir (això em passa per estar un mes amb falses alarmes!!) Em donen aigua amb mel, i la meva homeopatia. Entre contracció i contracció estic en un altre món, m’adormo profundament. Sembla que somio. Em parlen i sento les veus tan lluny… les sento però no les entenc, i m’importa ben poc.

Uns quants crits esgarrifadors després ja estem en ple expulsiu. És brutal, la vida s’obre pas. Jo només recordo els crits (no em reconec a mi mateixa, jo mai perdo el control!!). Sento que em parteixo en dos. “Glòriaaaaa, AJUDAAAA’M!” I la Glòria em diu: “Estic aquí, què faig?” jajajaja i jo en aquell moment em pregunto: i a mi què m’expliques, la comadrona ets tu!!! Però crec que no ho podia ni dir, prou feina tenia!

En algun moment la Susanna em diu: “No cridis tan i apreta més!” Serà…. !!!!!!!  En un primer moment li hagués plantat un clatellot de no ser perquè estava apretant la cama del Papa amb una mà i agafant la mà de la Glòria amb l’altra. Però tenia raó, cridava com volent fugir del dolor. Ja es veu el cap, i la bossa que apareix i desapareix com un globus amb cada contracció. La matriu apreta sola, sento una força brutal que el meu cos fa sense necessitar el meu permís, i jo només m’he de rendir…

La bossa està sencera, en una de els contraccions sento la Glòria que diu, “JA SURT! AGAFA-LA!!”, obro els ulls estiro els braços i recullo un cos petit, calent i rodonet. No recordo en quin moment es trenca la bossa, l’O. neix envoltada d’una font, amb el mantell. Li treiem el tel de sobre, casa seva durant tots aquests mesos. I no plora, només estornuda. Tot al seu voltant és alegria. I ens mira!!!!

A fora neva… el foc segueix cremant a la llar de foc i ja no som “només” una parella. Ara som una Família.

Anuncios

Tal dia com avui…

… fa 6 anys, va decidir sortir al món la nostra petita O. Vaig ser conscient de que existia durant un curs de Reiki. Mentre feia les iniciacions als participants vaig sentir que havia iniciat a algú més, a part de les persones que estaven allà presents. En aquell precís moment vaig saber que hi havia algú amb mi, i només em calia fer-me la prova per acabar-ho de confirmar. I així va ser. Durant els primers mesos vaig estar convençuda que era un nen, tenia un presència molt forta, una energia molt yang, fins i tot quan la Imma Sàrries, que em feia shiatsus cada mes, em prenia el pols i em palpava la panxa estava convençuda que era un nen per l’energia que tenia. Vaig posar-li el nom provisional d’Arnau.

Tenia molt clar que no volia parir on vivia en aquell moment, però no hi havia alternativa. Havia de contactar amb una comadrona que aten parts a casa, però sentia que no era ella amb qui volia parir. Llavors amb qui? Voliem viure en un altre lloc però no avançàvem. Tot estava estancat.

Als 4 mesos un somni m’obria a la possibilitat de que podia ser una nena, i fins i tot rebia un nom: ONA. I la veritat és que per a mi era un nom de gossa, no coneixia cap persona amb aquest nom (ja em perdonareu, totes les Ones del món!). Li vaig explicar el somni al seu pare i vam quedar que si era una nena ja teníem el nom.

Per aquella època estava tremendament agobiada al poble on vivíem, al costat del mar. Em faltava aire net, paisatge verd, natura! I em veia forçada a parir en un piset que semblava una capsa de llumins, on no es podien obrir les finestres perquè entraven tots els fums dels cotxes… M’OFEGO!! NECESSITO MUNTANYA!!

Vam reprendre la recerca d’una casa a la muntanya (la qual havíem suspès al saber que estàvem esperant una criatura). La nostra idea original era buscar un terreny i fer-nos una casa de fusta, però amb una panxa ja teniem prou feina, em conformo amb una casa a la muntanya! I buscant i buscant vam topar, per sincronicitats de la vida, amb una persona coneguda de la família que tenia una casa buida en un poble preciós, al costat del Pedraforca i necessitava llogar-la urgentment! Gràcies Eva!! Necessitàvem unes setmanes per preparar-ho tot… se’ns girava feina!!

Em van fer la “segona” ecografia als 5 mesos (ho poso entre cometes perquè la primera me la vaig voler estalviar) i ens van dir que era clarament una nena. Uau!! I jo dient-li Arnau, pobreta!! jeje O sigui que el somni no era només un somni. D’un dia per l’altre tenia una Ona dins meu que seguia bategant amb una potència ben yang.

Després de l’ecografia van començar els problemes. Hi havia alguna cosa que no anava bé, jo ho sentia clarament, tenia pràctica a l’hora d’escoltar-me el cos i era ben clar per a mi. L’O. em feia patades cap a baix, i a mi em semblava que d’un moment a l’altre se’m cauria entre les cames! Ja tenia l’experiència d’un avortament espontani anterior i en qüestió de minuts em vaig bloquejar. No aconseguia relaxar la matriu. La sentia enrampada i l’O. seguia picant i picant, com obrint-se camí per sortir… però és massa aviat!! Encara no, sisplau!!

Visita d’urgències a la ginecòloga, efectivament la bossa estava massa baixa: “REPÒS ABSOLUT! És un avís, tens la capacitat d’escoltar el teu cos, ara et toca fer-li cas!” Em deien. Però si estic de trasllat!!! “Doncs et vull veure assentada mirant com els altres fan la feina!” Em va dir la doctora. I així va ser, l’O va deixar de donar patades, a mi em van ensenyar a relaxar la matriu i mentrestant canviàvem el mar per la muntanya.

Un cop instal·lats a la muntanya, vaig contactar amb la ginecòloga i la comadrona que m’atendrien el part a casa. Dues dones poderoses i discretes que s’han convertit en amigues avui en dia. Vam pasar l’estiu i la tardor incomunicats, sense tele, ni telèfon, ni internet. HO NECESSITÀVEM! Disfrutant de les vistes a la muntanya, de les nits de lluna plena passejant pels prats, del silenci, del fred, de l’aire pur dels pirineus…

I un mes abans del gran dia la cosa va començar a despertar-se… fins a 4 vegades van venir la Glòria i la Susanna, perquè semblava que el part havia començat, però al cap d’una estona les contraccions es paraven i tot quedava en calma. Finalment la primera tarda de desembre les contraccions van començar i ja no van parar. Vam estar tota la tarda i fins a mitja nit apuntant la freqüència de les contraccions, a la banyera, al sofà, menjant xocolata desfeta amb coca, observant el foc… ja ho teníem tot preparat amb tants intents. Havia triat les golfes per a parir, parets de fusta, sostre baix, foscor, llum d’una pedra de sal, espelmes, un raconet acollidor.

A les dues de la matinada la cosa ja es posava seria, no podia ni dormir, quin maaaaal!! No sabia com posar-me, estava cansada, no hi havia manera de parar-ho (ÉS QUE NO S’HA DE PARAR AIXÒ!!!) Truquem a les noies, ara  sí que ve… això és molt diferent!

… continuarà